DAQUIAQUÍ… TREKKINGS I VIATGES PEL MÓN

Un bloc sobre muntanyes amb l'excusa dels viatges


Deixa un comentari

Sabalan 4.811m, Iran

 

Iran mapa situació Sabalan

Mapa de situació del Sabalan, Iran

INTRODUCCIÓ

El Sabalan (4.811m) és un estratovolcà inactiu situat a la província d’Ardabil, al nord-oest d’Iran. És la tercera muntanya més alta del país després del Damavand (5.761m) i de l’Alam Kuh (4.848). El cim està dominat per un bonic llac situat al cràter somital, glaçat fins ben entrat l’estiu.
 
ACCÉS
El punt d’accés és la ciutat de Meshgir Shahr, a 172km de Tabriz i a  95km d’Ardabil.  Autobusos públics connecten ambdues ciutats.
 
A Meshgin Shahr cal contractar un transport privat que ens porti fins a l’inici de la ruta. Per la seva fàcil accessibilitat nosaltres vam triar de pujar al Sabalan des de l’Eastern Shelter, de nom Hoseinieh Moghadase Ardabili. S’hi accedeix per una pista en estat acceptable a 54km de Meshgin. De camí es passa per ‘Shabil’, un establiment termal on és habitual (sobretot a la baixada) de parar a fer-hi un bany calent.
 
Un jeep ens va costar  uns 12€ només de pujada. Per la baixada podem contractar-lo per a que també ens vinguin a buscar  o esperar algun altre transport que ens porti de baixada, opció que vam triar de fer.
Mapa Sabalan 0

Mapa Sabalan

ALLOTJAMENT
El punt inicial d’ascens per a nosaltres va ser el Refugi Est, a 3.540m, refugi lliure en no gaire bon estat que disposa d’una sala amb més de 20 places amb lliteres de ferro sense matalassos.
 
Atenció si al grup hi van noies. Si al refugi hi ha iranians, la presència d’una noia pot fer modificar l’ordenació de tothom qui hi estava allotjat. Nosaltres vam arribar i la primera nit vam dormir sols al  dormitori gran.  El segon dia va aparèixer un grup d’iranians que per la presència de la meva companya no vam voler dormir al mateix dormitori, tot i la seva grandària. Sempre facilita la situació que hi hagin parelles, tenen ‘preferència’ respecte als grups de nois.
 
També es pot plantar la tenda sense problemes a les rodalies del refugi, opció comuna quan durant l’estiu el refugi s’omple de muntanyencs que volen pujar al cim del Sabalan.

ASCENS
Cal tenir en compte l’alçada del refugi i de la muntanya. Si no estem aclimatats podem patir mal de caps per l’alçada. De fet, el Sabalan supera en escassos metres el Montblanc. És molt convenient de passar un parell de dies al refugi abans d’intentar fer cim.
 
L’ascens es fa en un sol dia i no té cap dificultat tècnica ni pendents pronunciats. Nosaltres vam sortir cap al cim a les 5:15h (ja feia estona que feia sol) del tercer dia. Som a mitjans de juny i trobem neu dura a partir dels 3.700m. Vam haver-nos de posar els grampons. Més tard durant el dia la neu  s’estova.

 VEURE GALERIA DE FOTOS


2 comentaris

Carpetes voladores i altres històries

CARPETES VOLADORES

Som a Isfahan, la perla d’Iran, i per tant, tambe la ciutat mes turistica del pais. Si, finalment a Isfahan trobem turistes com nosaltres. No molts, tambe es veritat, pero hi son. I aixo vol dir tambe venedors d’articles per a turistes, i aixo vol dir, a Iran, venedors de catifes (carpets, carpetes).

Passejant per la pl. Imam sovint et venen a trobar nois que et pregunten d’on ets. Quan els hi dius, molts d’aquests nois et parlen en espanyol. Fa uns anys, visitar Iran era molt comu entre els turistes espanyols, i per tant, molts dels venedors de carpetes parlen espanyol. Al principi es curios, mes tard cansat, i al final, acabes fins els nassos! Que no vull carpetes! Fins i tot et dieuen la pagina de la guia (Lonely Planet) on surten i et conviden a visitar-los, no a comprar (NO, QUE VA!). Una de les botiges de carpetes mes conegudes en l’ambit “espanyol” es Nomads. Fins i tot ens han comentat que fa uns dies hi van ser els d’Informe Semanal, gravant. Aixi que si hi esteu atents, potser encara els veure a la tele un dia d’aquests, si no l’han fet ja!

LA REGLA DEL TRES

Hi ha una norma no escrita a Iran que parla del tres i que fa referencia al que s’anomena “Ta’arof”, normes formals de cortesia.

Aquesta norma soposa per exemple que si vols pagar un servei, pero et refusen els diners un primer cop, tu has d’insistir fins el tercer cop. Si el tercer cop tampoc t’ accepta el pagament, es que realment no vol cobrar-te el servei. Si te’l vol cobrar, ho fara al tercer intent.

Aixo es aplicable a qualsevol ambit, i ens l’hem trobat a l’hora de pagar, de convidar, oferir-se per alguna cosa…

I es que els iranians son tambe extremadament educats. Nomes cal que et vegin que pots necessitar ajut, per a oferir-te’l. Poden arribar no nomes a indicar-te una adreca, sino a acompanyar-t’hi en cotxe si cal, com ens ha arribat a passar.

RIALS, TOMANS, KHOMEINIS I BITLLETS

Un euro es canvia per 12.450 rials, que es la moneda oficial aqui a l’Iran. Podeu imaginar doncs, la gran quantitat de rials amb la que has d’anar a sobre per passar uns dies. Fins aqui, be. El tema esta en que el bitllet comu mes gran que circula, es el de 20.000 rials (aprox. 1,5 euros, tambe existeix un bitllet de 50.000rials, pero aquest no circula practicament a nivell de carrer). Tambe hi ha bitllets de 10.000R, 5.000R, 1.000R i 500R. Tot aixo fa que vagis amb gran feix de diners sempre a sobre.

A l’hora de pagar tambe hi ha petites confusions. Per simplificar el tema, et solen ensenyar un dit, dos dits, etc. de les mans, o dir-te en angles “thousand, ten thousand”. Pero clar, son 1.000 o son 10.000R? I per acabar-ho de complicar, sorgeix la figura del toman. El toman no es cap moneda nova, simplement son 10rials. Llavors, quin preu es? 1.000rials? o son 1.000 tomans que son 10.000 rials perque el preu me’l deia en tomans! Un embolic! Ah, m’oblidava… tambe esta el Khomeini. Si us diuen 2 khomeinis, vol dir que seran 20.000 rials, o be 2.000 tomans, com preferiu!

Per sort, la practica diaria, i el coneixement dels preus, fa que al cap d’uns dies, tot sigui mes facil del que sembla a primera instancia.

Isfahan, 2 de juliol de 2007

 

 


5 comentaris

Així parlà Zarathustra : zoroastrisme

Si giro el cap a la dreta, a uns 100m d’on estic ara escrivint aquest comentari, dintre d’un edicifi coronat amb l’emblema dels zoroastres, crema, ininterrompudament, des de fa mes de 1500 anys, el foc sagrat dels zoroastres. Religio legal a l’Iran actual, amb uns 150.000 adeptes, fou la religio mes estesa de l’Antiga Persia i fins abans de l’arribada de l’islam. A Persepolis es facil tambe observar la figura alada del Deu Zoroaster. Aquesta religio ja parlava segles abans de Crist, d’un Deu unic totpoderos i invisible, parlava del Be i del Mal, i amb la flama, com a un dels seus signes mes sagrats. Us sona, tot aixo? Si heu pensat amb el judaisme, el cristianisme i l’islam, no anaveu mal encaminats. Aquestes religions monoteistes van beure d’aquesta font. Un detall mes perque veiu la relacio entre aquestes creences: sabeu com s’anomenaven als antics sacerdots zoroastres? Magi! Els tres Reis Mags de l’Orient anomenats a la biblia, podria ser que fossin no una altra cosa que sacerdots zorostres.
Amb tot aixo no he pensat comentar que som a Yazd (Iran), una de les ciutats, segons la UNESCO, mes antigues de la humanitat. Yazd, amb el seu entramat de carrerons estrets, sovint coberts, amb les cases fetes amb fang, convida a passejar-hi amb calma, sempre depenent de com aguantem la calor que cau sobre la ciutat, actualment al voltant dels 35 graus.
I aqui a Yazd, com a Shiraz, com a Tabriz com a Teheran, continuem passejant i visitant les ciutats, sense gairebe veure turisme estranger, que si intern. Podriem comptar amb els dits de les mans (si excloem el Damavand), els turistes que hem vist o amb els que hem coincidit. Tot aixo en ja 19 dies. Sembla que la politica d’alt nivell, arriba a afectar, i molt, les intencions dels possibles viatgers. Una llastima.
Yazd, IRAN


2 comentaris

Persèpolis (Shiraz)

No cal anar als cines Verdi per veure pelicules iranianes en VO! Pel mateix preu d’una entrada, o menys, podeu agafar un bus (13 hores Teheran-Shiraz), i guadireu d’algun d’aquests films que tant de furor fan entre la intel.lectulitat assidua a aquests reconeguts cinemes de Barcelona. Aixo si, la bufanda obligatoria que sembla que s’ha de dur als Verdi, aqui millor no dur-la , que nomes faltaria dur-la, amb la calor que faaaa….
Avui ha tocat visita a Persepolis. Maco, si. Pero jo encara “flipo” amb alguns preus. Persepolis esta a 55km de Shiraz. Per arribar-hi, hem agafat un taxi de l’hotel a l’estacio de busos, un mini bus fins a Marvdasht (42km), i un altre taxi per fer els darrers 12km fins el jaciment. Doncs tot plegat, ens ha costat al voltant de 1 euro per cap!!!! A la tornada, gracies a uns nois iranians que tambe tornaven d’alli, encara ens ha costat menys!!! Ah, i no se per quina rao, avui Persepolis era gratuit!
El temut Kebab shock, finalment, va arribat ahir a la nit! Menjar a l’Iran tambe resultat barat, que no variat. El 90% dels menus esta format per kebab, ja sigui carn picada o no, de pollastre o no, punt. Acompanyen el kebab amb un tros de ceba, un tomaquet a la brasa, pa, i arros, moolt d’arros. Bo, ho esta, molt, tant, que fins i tot crec que ens estem engreixant… pero… ja no podem mes! Ahir ens vam comprar un melonet i cireres, i vam sopar a l’habitacio. Avui, ja veurem!
Del que no ens atipem encara, son dels batuts de fruita que venen pel carrer. Per uns 40cts, pots prendre un enorme batut. Normalment pots triar entre de platan, melo, pastanaga o maduixa. Molt refrescants, aqui que les temperatures ronden els 40 graus. Clar que tampoc hi ha massa mes opcio, en un pais on es practicament impossible trobar cap beguda alcoholica. Ni cerveses, ni vi, ni res de res. Mirinda, la que vulguis! Farsi Cola, Zam Zam Cola… tambe la que vulguis! Tambe es pot trobar Coca Cola i Pepsi Cola, trenquem aqui un mite!
Tabriz, 25 de juliol


4 comentaris

Enjoy the life al Damavand (5.671m)

SSCN3758

CLICA PER VEURE LES FOTOS

El taxista “psicòpata”, en Sarko Pijama, “Enjoy the life”, “two eleven”, el “mico”… només són noms, mots i expressions que hem sentit, personatges amb els que hem tractat, o gent que hem conegut aquests darrers dies pel Damavand.

Una petita mostra del que han estat aquests quatre dies a la muntanya del Damavand, la més alta d’Iran, de 5671m, i on hem passat de dormir en un refugi lliure sols, a compartir un altre refugi amb Montenegrins, Macedonis i Iranians, un refugi que ben bé podria haver estat el camarot dels Germans Marx.

Des de Teheran hem agafat un bus que en unes tres hores ens ha deixat a la població de Reyneh. Aquí hem llogat un taxi per a que ens pugés fins a Gusfand Sara (3.240m).

Tot i que es pot arribar en cotxe, nosaltres ho vam fer peu, des de… 500m abans del refugi. I és que amb el taxista “psicòpata” vam tenir un combat de boxa. Primer round. Para on comenca la pista que dur al primer refugi. No vol seguir. Diu que caminem els 7.5km i 530m de desnivell pista amunt que el cotxe no pot continuar per una pista en tant mal estat. Per cotinuar paguem , el que vol dir que anem 1-o rounds amb el taxista.  Segona parada, quan ja estem mes a prop del refugi. Ens hi neguem. Empatem la partida 1-1. Continuem amunt. Tercera aturada del taxista. Es nega a continuar pel mal estat de la pista.  S’asseu fora del cotxe sobre una pedra. Nosaltres… també. Passen uns minuts. Ningú es mou. Deixem passar una altra estona. Cap moviment. Tenim les de perdre, i així succeeix. Finalment cedim d’acabar a peu els darrers 500m fins a Gusfand Sara. Perdem el combat 2 rounds a 1. Amb els taxistes, sempre es perd.

Des del primer refugi (Gusfand Sara) són 1.100m de desnivel fins el segon, a 4.340m. Unes mules, ens ajuden a portar les motxilles. Allà, encara sols, hi ha quatre alpinistes iranians que acaben de fer cim. Al saber que som ‘espanyols’, parlem de l’Oiarzabal, i ens posen musica dels Gipsy Kings que porten gravada als mòbils. Impagable la llauna de pressec en almibar que ens ofereix un d’ells. El mateix que al preguntar-li pel cim, ens diu, que alla dalt, gas (referint-se a les fumaroles que emanen del cim). Per que alli on érem… només podíem que “enjoy the life”.

La nit la passem al refugi ple després que un grup guiat de montenegrins i macedonis l’ompli. Són una dotzena. No tenen diners i han vingut en bus des del seu país, uns 3.000km d’anada i 3.000 més de tornada els esperen. Un d’ells, sense complexos, es posa un pijama rosa per estar pel refugi… és en Sarko pijama, tal com ells mateixos l’anomenen.

El següent dia, tirem a cim… No hem aclimatat tot i que venim de fer el Sabalan (4.800m). Pugem sense tenir clar si serà un intent real a cim o la jornada només ens servirà per aclimatar-nos. Olga es queda al voltant dels 5.000m. Jo continuo amunt i unes hores més tard arribo al cim del Davamand. El cràter està mig cobert de columnes sulfuroses de gas que emanen del cim, pel que es recomanable de tapar-se la boca i no estar-s’hi gaire temps. Han estat 1.300m de desnivell de pujada des del refugi.

 

 

I res, toca baixada al refugi, dinar, descansar una mica, i baixar de nou cap a Gusfand Sara a la tarda a fi d’evitar les hores centrals del dia, massa caloroses per caminar. Passem una segona nit en aquest refugi lliure sense cap servei.

El dia següent serà el de la tornada a Teheran. Un iranià s’ofereix per portar-nos en moto, però després de negociar dur no arribem a cap acord. Baixem a peu, vessant avall del Damavand fins arribar a la carretera a Polour. De baixada ens creuem amb un americà que puja a peu a fi d’evitar de pagar els 50$ del permís d’ascensió.

Un cop a la carretera fem autoestop fins a Polour. A gairebé tot el món aquesta modalitat de transport s’entén com a ‘retribuïda’, així que paguem uns pocs rials per a que ens hi porti. Un cop a Polour, agafem un bus fins a Teheran, on un cop dutxats  (després de quatre dies sense fer-ho) sopem uns saborosos kebabs després de quatre dies a base de sopes del Lidl.

VEURE GALERIA DE FOTOS

 


7 comentaris

Teheran després del Sabalan

Per fi podem connectar. No és facil trobar internet a l’Iran, però se’n troba. També s’ha de dir, que amb certes restriccions, si més no, en alguns ‘coffeenets’, com aquí són coneguts.
Portem un parell de dies per Teheran. La ciutat dels 14 milions d’habitants, i dels 28 milions de cotxes i motos. Soroll, contaminació, calor…
Però abans de Teheran, quan érem a Tabriz,  vam tenir temps de pujar el Sabalan, un volcà de 4.811m situat al nord del país, prop de Turquia i Armènia.
Després de tot un seguit de taxis, acumulant una mica més de 200km (tot plegat uns 10€), vam arribar arribar al refugi Est del Sabalan, a 3.500m. Solitud, i deixadesa. Nit ventosa i tots dos amb una mica de mal de cap pel mal d’alçada.
Al dia següent vam pujar fins els 4.000m per aclimatar. Neu a partir dels 3650m, tova, calor.
Dia de cim al tercer dia. Finalment només surto jo cap a cim a les 5:15h (ja feia estona que feia sol). Neu dura, pujada directa… i oh sorpresa! Arribo al cim quan pensava que encara quedaven 250m. Així que una de dos, o bé el cim no té 4.811m, o el refugi es troba situat a més alçada que la que marquen algunes ressenyes. Aquest fet explicaria el mal de cap de la primera nit.
Aquests dos dies per Teheran els hem aprofitat per fer ‘encàrrecs’. Un dia per comprar el bitllet d’avió per Tajikistan, i avui, pel visat al Kyrgyzstan. I el pitjor, és que els dos llocs estan on Mahoma va perdre l’espardenya.
Sort de l’amabilitat de la gent, que pràcticament ens hi ha dut. I es que fins i tot el conductor d’un bus va baixar a preguntar on carai era aquesta adreça…
Demà toca recollir el visat del Kyrgyzstan, i preparar-nos pel Damavand!
Fins al proper post!


6 comentaris

Ja som a l’Iran

Salam,

Ahir cap a mitjanit, i despres de tres vols (Viena, Istambul i Tabriz), trepitjavem terres perses.

El darrer vol, l’Istambul-Tabriz, el vam fer amb Iran Air. I clar, just abans d’embarcar a l’avio, les dones que no duien shador, se’l van haver de posar. L’Olga, evidentment, tambe.

Per sort, se’l va comprar negre. Aquest es el color aplastantment predominant entre les dones. No podem passar desapercebuts com a turistes que som, clar, pero si mes no, anar tota de negre
ajuda a evitar mirades receloses.

Portem massa poc temps per fer cap judici. Ja anirem comentant posteriorment.

La vida, no sembla cara. De moment nomes hem trucat per 15ct d’euro el minut, i ens connectem ara mateix a internet per 35ct la hora. L’hotel on ens allotjem, el Kosar Hotel, de categoria mitjana, ens costa 16 euros la doble.

Dema tenim intencio d’arribar a Meshgin Shar, ja sota els peus d’una muntanya, el volcanic Sabalan.