DAQUIAQUÍ… TREKKINGS I VIATGES PEL MÓN

Un bloc sobre muntanyes amb l'excusa dels viatges


Deixa un comentari

Java-Barcelona: 25.000km a travès d’Euràsia 1de4

Si ens fixem en un mapamundi  ens costarà separar geogràficament el continent asiàtic d´allò que anomenem Europa. No hi ha cap separació física que ens faci pensar en Europa com en un continent amb entitat pròpia. Europa sembla una península asiàtica més, com ho és el sudest asiàtic o ho és la mateixa Índia. La idea de tornar a Barcelona des d´Àsia per terra esdevé totalment realitzable. Ja viatgers com Marco Polo al s. XIV havíen recorregut bona part del continent a peu o a lloms d´un cavall. Recordem també la Ruta de la Seda per on, més que no pas gent, hi van circular mercaderies i idees travessant tot el continent asiàtic des de l´actual Xina fins a Grècia i Roma.

Quinze mesos enrera havíem començat  un viatge que ens havia portat des d´Iran, el nostre punt d´inici, fins a Indonèsia, travessant  Àsia i part d´Oceania. Era hora de plantejar-se ja la tornada a casa. La qüestió no era tant en pensar de quan tornar, que ja tocava, sinó més aviat en la forma que faríem aquest retorn. I la idea de fer-ho tren, engrescava. Encara érem a Java (Indonèsia) i per davant se´ns presentava un recorregut de més de 25.000km travessant tot Àsia de punta a punta. Visats, sistemes ferroviaris diferents, connexions entre països, rutes possibles  a emprendrer, preus dels bitllets… Moltes incerteses ens preocupaven, però tot i així, vam decidir de provar de tornar a casa només utilitzant aquest sistema de transport. Des de Singapur  (la punta més meridional de la península malàia)  fins a Algesires  (el punt més meridional d´Europa que es pot assolir en tren), es poden anar enllaçant trens, un darrere l´altre, i convertir el trajecte en el més llarg que avui dia podem fer al món en tren.

La única excepció d´aquest colossal recorregut la trobem a Cambodja. Aquest país,  tot i comptar amb més de 650km de vies, té la xarxa en un pèsim estat de conservació. Sovint els trens deixen de prestar servei en algunes de les seves malmeses línies. És el que ens vam trobar quan vam visitar aquest país a finals del 2008, quan cap tren circulava entre la capital Phnom Phen i Battambang, una ciutat propera a la frontera tailandesa.

Fer servir només el tren com a mitjà de transport per tornar a casa no significava sacrificar la visita de ciutats o països que consideràvem del nostre interés però que no estaven connectats ferriament.  Sí que implicava que el tren  en seria el fil conductor. Si baixàvem en una estació d´una ciutat concreta per visitar una illa, un país o una ciutat on no hi arribava el tren, caldria tornar a aquella ciutat per reprendre el viatge ferroviari just d´allí on l´havíem interromput. És el cas de les illes tailandesa de Ko Phi Phi  i Phuket, que en no tenir, per raons òbvies, conexions fèrries,  vam utilitzar la ciutat  de Surat Thani com a punt d´accés a aquells llocs d´interés. També és el cas de les Illes Perhentien a  Malàisia, que si bé la línea de tren anomenada ´Jungle Line´ deixa a  prop, per raons de conveniència de ruta, hi vam anar en bus des de Butterworth, ciutat a la que vam tornar a fi de continuar el trajecte en tren d´on l´haviem deixat.

Un altre aspecte important que cal tenir en compte  a l´hora de fer un recorregut com aquest (i que afecta directament a la butxaca) són les connexions de tren entre diferents estats.  Sempre resulta molt més barat arribar en tren fins a la darrera estació abans de la frontera amb un segon país, que no agafar un tren internacional que connecti sense baixar del tren  ambdós països. Exemple d´això seria el tren de Singapur destinació a Malàisia, el tren vietnamita que va de Hanoi a la Xina o els trens directes que uneixen Canton amb Hong Kong.  Un exemple més clar, i proper, seria el Talgo. Hi ha trens directes des de Milà, Ginebra o Paris cap a Barcelona, però són molt més cars que no pas anar enllaçant trens regiónals francesos fins a Port Bou, des d´on agafar ara sí, un tren directe a la capital catalana.  Hi ha ocasions però, que arribar fins a la frontera en tren és possible, però que travessar-la a peu no, és el cas de la frontera entre la Xina i el Kazakhstan, on es pot arribar en tren fins a Alanshaku (frontera xinesa) des d´Urumqi, però d´on no es  possible creauar al costat kazac sinó és en tren. En aquest cas no queda més remei que agafar el tren internacional.

Durant tot el recorregut travessarem una vintena de països. Per tant és fonamental tenir en compte els visats que haurem d´aconseguir i si els podem o no aconseguir a la frontera o si bé els haurem de fer amb anterioritat. Més important encara és tenir en compte aquells països que poden posar moltes dificultats per obtenir-los, com per exemple Rússia, o els països que caldria travessar amb un visat de trànsit, com la mateixa Rússia o Bielorússia.

Són molts factors que no es poden control.lar i que poden fer desistir de fer aquest itinerari només en tren, fent-lo a la inversa, direcció Barcelona, sense programar res d´avantmà.

INDONÈSIA 

KM.0 JOGJAKARTA. 11 de setembre de 2008

 

És a Jogjakarta  on comença el nostre recorregut en tren fins a Barcelona. La decisió ve forçada per un visat que ens caduca en pocs dies i per la coincidència d´una connexió entre un tren i un vaixell que només circula cada quinze dies. El nostre visat, que l´havíem extès a Bali, caducava en dos dies i no ens anva bé extendre´l més (hauríem d´anar a Bali per fer-ho i esperar dues setmanes per obtindre´l). Duiem tres mesos a Indonèsia i calia sortir-ne´n sí o sí, sense poder acabar amb calma de visitar totes les ciutats que  ens hauria agradat de veure, o de pujar aquells volcans que ens hauria agradat fer. Podem anomenar sort que un dels dos únics vaixells mensuals que passen per Jakarta direcció Battam (prop de Singapur), ho fes l´endemà al matí del tren nocturn Jogjakarta-Jakarta. Només seran unes hores compartides amb en Pedro. A quarts de deu de la nit surt l´Express Bima,  un tren nocturn que ve de Surabaya i acaba a Jakarta, la capital. Tot i ser un tren nocturn no hi ha lliteres, sinó amples seient de pell que es poden reclinar força. El que més recordarem d´aquell trajecte és el fred del vagó. Sense prou mantes i amb l´aire condicionat ben fort, aquest petit contratemps serà el que més recordarem de la primera nit en un tren en el nostre trajecte a casa.

Quan erem a Kuala Lumpur fent el visat indonesi no em van deixar entrar a l’ambaixada per dur pantalons curts. Per sort, Olga va poder fer  la presentació dels documents i ja vaig vigilar de dur cama llarga  quan vam anar a recolli el passaport.  Però en vam sortir amb un regust estrany,  serà Indonèsia un país estricte pel que fa a l’aspecte religiós?

Els fets  han resultat ser ben diferents un cop dins al país, de com es veien abans d´entrar-hi. Indonèsia, amb els seus 250 milions d’habitants, és el país musulmà més gran del món (i quart en població total). L’islam arribà a aquestes illes a través de la Índia, per tant,  un islam menys ortodox que el practicat a l’Aràbia. La població d’Indonèsia és en un 90% musulmana en termes dce població, que de territori, hi predomina el cristianisme i l’animisme  més que n pas l’islam, centrat a l’illa de Java, i on hi  viuen  sis de cada deu indonesis.

El cristianisme arribà de la mà dels portuguesos i  holandesos, i està arrelat fortament a diferents illes o a parts d’illes. A l’illa de Sulawesi trobem Tana Toraja, una vall envoltada per muntanyes de més de 2000 metres amb una cultura única al país, barreja de creences crisitnaes i animistes. Culturalment són els seus enterraments finals (de vegades poden passar anys des de la mort ) és el seu tret més característic barreja de cristianisme i animisme. A la regió de Sulawesi Nord (Sulawesi Utara) on predominen les esglesies cristianes és habitual trobar-hi  creus i qualsevol mena d´imatgeria de crist, com ara rellotges  o samarretes amb un ‘Jesus Love You’ estampat al pit  En les regións on predomina el cristianime, per agradable sorpresa nostra, s’hi menja porc i s’hi beu cervesa, carn i beguda que es dificil de trobar en aquelles zones que son de majoria islàmica.

Un cas semblant són les Moluques, de majoria musulmana al nord però cristiana al sud.L´illa de Flores és de majoria catòlica, Bali hinduista, Papua animista… i així podriem estar parlant indefinidament sobre les 17.500 illes que componen Indonèsia, tot un poti-poti cultural.

Tanta barreja religiosa ha donat peu aïlladament a conflictes interreligiosos entre les diferents comunitats. A Sulawesi Central encara ara la situació és tensa, mentre que la de les Moluques ha millorat molt. En aquestes darreres illes, entre els anys 1999-2004, disturbis religiosos entre musulmans i catòlics vam provocar  la crema de mesquites i esglésies i desenes de morts a ambdós costats del conflicte. Sobre aquests fets  vam estar xerrant amb un professor universitari que ens vam trobar a Sanana, una illa de les Moluques. Segons aquest professor  una explicació de tot plegat podria donar-se al pel buit de poder que va deixar la caiguda de Soeharto l´any 1998. Les disputes per ocupar els llocs de govern vacant i el desgovern general  haurien actuat com a reactiu d´uns enfrontaments venuts com a interreligiosos.

Java és l´illa més poblada de l´arxipèlag indonesi, i per això compta amb la xarxa ferroviaria més  extensa de tot el país. Tant sols l´illa veïna de Sumatra també disposa de línia fèrria. El tren nocturn a Jakarta no serà el primer que agafarem a Java. Aquest honor recau sobre un tren de rodalies (Pramek) entre la ciutat on ens trobàvem, Jogjakarta i Solo, una ciutat a 70km de distància… en direcció contrària a Barcelona! Ens dirigíem a Solo en bus nocturn des de Bali quan ens la vam passar de llarg i anàvem a parar directament a Jogjakarta.  Aquest petit contratemps fa que el primer tren del nostre recorregut de tornada a casa  sigui en direcció oposada.  Per  aquest mateix fet no hem comptat els 65km de distància entre ambdós ciutats en el nostre recorregut final en tren.

Retornem a la ciutat de Jogjakarta  després de pujar el Merapi (2.960m) i el Merbabu (3.200m), dos volcans al costat de Solo  i raó per la qual ens hi dirigiem quan ens la passavem de llarg mig endormiscats al bus. M´hi vaig sentir bé, en aquesta ciutat. Sovint petits detalls aliens a interessos purament turístics et fan sentir millor en un ciutat que una altra. Un hotel barat i senzill però agradable situat prop del centre de la ciutat, un centre on pots trobar botigues amb un super inclòs (impoortant en el nostre cas), un restaurant on menges de gust són aquells detalls que quan conflueixen et fan sentir bé. A més a més ens vam retrobar aquí amb en Pedro, un vell amic de viatge amb el que coincidirem durant la part del viatge que vam recórrer pel Tibet i Nepal. Després de prop d´un any viatjant  cadascú pel seu costat, els nostres camins es creuaven de nou.

KM. 650 JAKARTA. 12 de setembre de 2008

Els vaixells de la naviliera Pelni són els més fiables dels que naveguen per aquestes aigües. Grans i estables, aquests vaixells (bona part d´ells amb noms de volcans indonesis) poden arribar a acollir més de 2000 passatgers. Són els més segurs dels que naveguen per les càlides aigues de l´ecuador, però aquest fet no els evita que de tant en tant pateixin enfonsaments que provoquen la desaparició de centenars de persones. Cal parar atenció d´evitar de  viatjar   sobretot durant les èpoques dels monzons, quan les fortes pluges, tifons,  i les imprudències dels capitans de les naus fan més perilloses les travesses.
Viatgem en tercera classe turista (Tiga Wisata) en la qual tenim reservat un llit on passar les hores. Per contra,  si es viatja en classe Econòmica el passatger s´ha de buscar pel seu compte una plaça lliure. Aquest fet provoca que l´abordatge d´un vaixell sigui pitjor que l´inici de les rebaixes de El Corte Inglés. Corredisses, empentes entre passatgers, cops donats o rebuts amb els voluminosos paquets que carreguen els mossos del port… tot s´ hi val per assegurar-se una plaça lliure on estirar els ossos durant les llargues hores, de vegades dies, de travessa. Sovint els macips del port pugen al vaixell sense esperar que el vaixell hagi abarat del tot amb la finalitat no tant de la de pujar l´embalum del passatger, sinó més aviat per a reservar-li un bon llit dels llires.  La pujada a un vaixell indonesi esdevé un dels espectacles més vius que es poden viure al país.
Els indonesis tenen una gran obsessió per la neteja. Es dutxen en qualsevol moment a qualsevol lloc. I si tenen hores lliures com les que dóna un llarg trajecte en vaixell, els lavabos es converteixen en el lloc més frequentat durant el trajecte. Els homes amb calçotets i les dones amb els sarongs (grans mocadors que fan servir com a vestit, parasol, grunxador pel nen, estovalles, o per aquest cas de tovallola) entrar en un lavabo d´un ferry és tot un espectacle. Els lavabos a indonèsia són de plat, sense tassa, amb un gran recipient ple d´aigua, l´anomenat ´kamar mandi´. No us hi fiqueu mai, que no és per banyar-s´hi , sinó que és el dipòsit d´on agafar l´aigua amb un cubell (que mai faltarà)  que serveix per dutxar-se tot tirant-se´l damunt. Llegendes urbanes indonesies parlen sovint de turistes que s´hi han banyat tot pensant que eren fresques banyeres on refrescar-se de la insoportable calor humitosa de l ´equador. Lleig.

Habitualment amb el bitllet dels vaixells Pelni s´hi inclou menjar, que sol ser un bol d´arròs amb un troç de tofu i de peix o carn que tot s´ha de dir, cal cercar insistentment entre l´arròs. Això si heu trobat la cua que us pertocava a l´hora d´anar a buscar la vostra ració.

Després de 24 hores dalt el vaixell,  desenbarquem a l´illa Indonèsia de Batam, a l´arxipèlag de les Riau. La caminada de prop de 10 minuts entre la terminal local i la internacinoal del port, serà la única estada que farem a Sumatra, província a la que pertany l´arixpèlag de les Riau, i evidentment la pròpia illa de Sumatra. Per la seva proximitat a Singapur i mà d´obra barata, moltes industries s´hi han intal.lat alhora que s´hi han construit camps de golf. Precisament són golfistes singaporesos els que omplen el petit vaixell, que en prop d´una hora, ens porta a Singapur.  És diumenge per la tarda i tornen de passar un dia, potser el cap de setmana, a Indonèsia. No vull ni pensar com deu ser per a ells, que guanyen 3000€ de mitjana al mes,  el nivell de vida d´Indonèsia, on amb menys de 15€ nosaltres passem un dia sencer, incloent-hi l´hotel i els menjars.

SINGAPUR
KM. 650 SINGAPUR. 14 de setembre de 2008

Etimològicament Singapur vol dir en sànscrit ´illa de lleons´, definició que conté un fet cert i un de fals. Aquesta ciutat-estat és efectivament una illa, però mai hi van haver lleons a  Singapur. Però sí tigres, el darrer dels quals va ser mort el 1902 des del mateix (i famós) hotel Raffles, en ple centre de l´actual ciutat.
No queden tigres a Singapur, però  tampoc els necessita perque  Singapur és tot ell un tigre, un gran tigre de la economia.  Juntament  amb Hong Kong, Taiwan i Corea del Sud formen un quartet de luxe en les finances asiàtiques i mundials. No és d’estranyar doncs, que els guanys (mitjans) dels habitants de Singapur, superin els 3000 euros al mes i tingui la sisena renda per càpita més elevada del món.

La majoria ètnica predominant a Singapur és la xinesa. Però  no us espanteu, que aquest país és net i polit, molt nét i polit. Fins a tal punt les autoritats intenten mantenir una ciutat impol·luta i ordenada, que la Ordença Cívica del Clos a Barcelona és cosa de nens. La ciutat és plena de cartells amb prohibicions penalitzaves amb multes que van des de 250 euros a fins i tot pena privativa de llibertat, per creuar el carrer fora dels passos establerts.  Però la normativa més ‘curiosa’ de Singapur és, sens dubte, la de la prohibició del xiclet. Va ser l’any 1992, cansades les autoritats de netejar xiclets al metro, que van declarar il·legal el xiclet. Tret de l’ús per efectes medicinals, aquesta golosina masticable està tècnicament prohibida, fins i tot entrar-ne per a us propi ho està. Una altra ‘curiosa’ normativa de Singapur obliga als usuaris dels lavabos públics a tirar de la cadena.  Desconec com les autoritats porten el control legal d’aquesta normativa, però per si un cas,  mai ens oblidarem de fer-ho mentre siguem en aquesta pulcra ciutat.

És el tercer cop en el nostre viatge que trepitgem Singapur. El primer cop ho fèiem per aire (en un trànsit entre la Índia i Austràlia), la segona per terra i aquesta tercera vegada,  per mar.  Són quarts de set de la tarda, i és fosc.  Fa quatre mesos que  vam conèixer aquesta ciutat així que la idea és de no quedar-nos-hi més. Ens dirigim directament a l´estació de tren, amb la esperança de trobar un bitllet de tren pel mateix dia cap a Kuala Lumpur.  El ferrocarril de Singapur han provocat un conflicte internacional entre Singapur i Malàisia.  Els pocs quilòmetres de vies que circulen pel petit estat pertanyen a les línies ferroviàries de Malàisia (Keretapi Melayu). Van ser construides quan aquests dos estats es van independitzar de l´imperi britànic i formàven un sol estat. El 1965 Singapur va sortir de la incipient federacó d´estats malais, però el ferrocarril restà sota poder malai.

El bitllet costa 38 ringgits de Malàisia, però si  es compra a Singapur, s´han de pagar no 38 ringgits malais (7€) sinó 38 dòlars de Singapur (18€). Aquest “corralito” de Singapur multiplica el preu del bitllet de tren en dos cops i mig els seu cost original. No és estrany que el tren circuli gairebé buit els 25 minuts de trajecte que triguem en arribar a Johor Barhu, la primera ciutat malàia, on els preus dels bitllets sí que ja només es paguen en ringgits. Però nosaltres volíem seguir el  trajecte en tren  (o començar, segons com s´entengui) des del punt més meridional on es pot arribar en tren de tot Àsia (de tot Euràsia), a escassos 2 graus al nord de l´equador,  l´estació de Tanjong Pagar de Singapur.

Viatgem en segona classe superior (té un nom pompós però no deixa de ser segona classe), en llitera. Els llits es distribueixen longitudinalment en el vagó, a doble nivell. No hi ha compartiments ni cap porta que separi els espais, la única intimitat ens la dóna una cortina blava. Trobem els llits fets, amb llençols i una manta. Podem dir que el servei és força bo. Ens han donat les targes de sortida d´immigració en passar l´accès restringit a l´andana on es troba el tren que hem d´agafar. Esperem no  tenir problemes. De moment en entrar a Singapur i no ens han posat al passaport cap segell, ni cap ´SHIT´. Aquesta paraula, que en anglès significa ´merda´, és l´acrònim de ´Suspected Hippy In Transit´,  un bonic record per a col.leccionistes de segells de passaports que les autoritats de Singapur estampàven a tot individu grenyut que intentava entrar al seu net i polit país. Amb els mesos que fa no em tallo els cabells… hauria tingut molts números que ser un ´SHIT´ ens els temps que aquest segell era utilitzat.

MALÀISIA

KM. 1050 KUALA LUMPUR. 15 de setembre de 2008

Els funcionaris d´immigració malais graven informàticament les dades del passaport a la seva base de dades  sense posar cap segell al passaport abans d´entrar a l´andana que dóna accès al tren cap a Kuala Lumpur, i la falta d´aquest em preocupa més que no pas haver tingut el ´SHIT´ de Singapur. Abans de pujar al tren som ja a Malàisia tot i que encara no hem sortit de Singapur. Aquesta curiositat de ser a dos països alhora es dóna gràcies a què tant l´estació com les vies del tren encara pertanyen a Malàisia, així que abans de pujar-hi es fan els tràmits duanrs d´entrada al país, mentre que els tràmits de sortida de Singapur no els fem fins que el tren no arriba a l´estret de Johor, on les autoritats de Singapur fan baixar als passatgers amb equipatges inclosos  er tornar a pujar-hi un cop es passen els tràmits obligatoris.

El tren arriba puntualment a dos quarts de set del matí a KL Sentral, la moderna estació de tren de Kuala Lumpur. És la segona vegada que hi arribem. Del primer cop en fa ja gairebé quatre mesos, provinents d´Austràlia. En aquella primera visita vam passar-nos-hi tres setmanes fent “turisme sanitari”. Arrossegava des de Nova Zelanda una tendinitis que em va aparèixer fent el Kepler Track, un trekking de prop de 60km a l´illa del sud. Tot i que l´assegurança mèdica em cobria l´assistència sanitària arreu del món,  vam aprofitar els bons serveis mèdics  i baixos preus d´aquesta ciutat a fi d´anar al metge. Kuala Lumpur no és una de les principals ciutats  “sanitàries” del sudest asiàtic (Bangkok, Singapur i Hong Kong, ocupen aquest honor), però és una ciutat moderna on també es poden  trobar òptims serveis mèdics on tractar-se. La meva primera visita al Kuala Lumpur Sports Medical Centre (centre que vaig escollir després de buscar per internet on tractar la meva lesió) va durar poc més de dues hores. En aquest intèrval, un traumatòleg d´origen xinès em visitava dos cops, una infermera índia em feia una ressonància magnètica i una radiografia, i en sortia havent fet una hora de sessió de recuperació amb una fisioterapeuta malàia. Una mostra d´eficàcia i multiculturalisme condensades en poca estona, una representació del que és, o vol ser, aquest país.


Hi ha llibertat religiosa a Malàisia, però l´islam n´és la religió oficial. Ens trobem a mitjans de setembre i el ramadà ha començat. La festa més important del calendari musulmà  culmina amb el dia del trencament del dejuni, conegut a Malàisia com el ´Hari Raya Aidilfitri´. Durant els dies que envolten aquesta festivitat, el transport en tren i vaixell es complica molt. Milers de persones viatgen arreu del país per visitar la família o per gaudir simplement d´uns dies de descans. Els trens s´omplen fàcilment, i el corredor ferroviari que recorre la península malàia de sud a nord per la seva costa oest passa per les turístiques illes de Penang i Langkawi,  és la línia que més ràpidament nota aquest moviment sobtat de passatgers.

No hem fet ni 1000km en tren i ja hem de fer números i càlculs a fi de trobar places pels trens que volem agafar direcció Tailàndia. Per sort l´estació de KL Sentral s´organitza eficientment, i uns grans cartells a la sala de taquilles mostren clarament quins trens estan plens i ens quins encara resten places.  Després de passar ben bé dues hores estudiant totes les opcions, sortim de la moderna estació de KL Sentral amb una bitllet per a Ipoh, una ciutat a mig camí de Butterworth, des d´on volem agafar un bus per visitar els Cameron Highlands. Hem barallat l´opció d´agafar ara i aquí tots els bitllets del recorregut de Malàisia, però optem finalment per viatjar dia a dia, destinació a destinació, confiant a trobar places per als trens que necessitem, i que la festa final del Ramadà no ens faci massa la guitza.

KM. 1.250 IPOH

Quatre hores en tren des de la ciutat d´Ipoh ens han dut a Butterworth. Veníem dels Cameron Highlands, zona interior de Malàisia coneguda  per les seves plantacions de té i caminades per la selva. La zona no ens ha convençut gaire. Sí, les seves caminades per la selva (Jungle walks) amb camins arranjats i numerats pels quals es poden fer fàcils caminades estan bé, però que no són res en especial que mereixin per sí mateixes.  L´entorn tampoc té encant. La ciutat base per visitar els Cameron Highland, Tanah Rata, és una població turística de muntanya freqüentada tant per malais com per estrangers. Pels seus voltants, escampats al llarg de la carretera a Tanah Rata, s´escampen enormes hotels sense encís entre plantacions de té o de maduixes visitats per nombrosos autocars de turisme local. Comprem unes maduixes en una de les paradetes a peu de carretera, i visitem la plantació que Boh té a Sungai Palas, població a pocs quilòmetres de Tanah Rata, on degustem un té vermell en una moderna terrassa. Tot s´ha de dir que les vistes sobre les plantacions són ben boniques. L´arbust, que no es deixa créixer més d´un metre, es cultiva formant rengleres perfectament alíniades d´un verd intens gràcies a les fulles joves que creixen al capdamunt de l´arbust,  i que són les que es cullen per l´elaboració d´aquesta beguda d´abast mundial. Si més no, això és el que ens expliquen en la visita. Sovint passa que durant un viatge que es va a parar a indrets que no tenen l´interés que un esperava d´ells. Diuen que no hi ha llocs sense interés, sinó formes d´apropar-s´hi sense interés.


El bitllet de tren Ipoh-Butterworth el comprem al mateix moment d´arribar a l´estació de tren d´Ipoh. És el mateix tren que ens va portar des de KL, l´anomenat ´Ekspres Rakyat´.  Per tren exprés cal entendre que és un tren que no pararà a totes les estacions, mentre que un tren ordinari sí que ho farà. Triguem quatre hores a fer els 155km que hi ha entre les dues ciutats, a una mitjana de 38km/h.  El tren és còmode, amb aire condicionat i seients de pell. Durant el trajecte empleats del ferrocarril venen menjar i begudes amb un carretó que passegen amunt i avall dels vagons. El tren arribarà a Butterworth a quarts de deu de la nit, així que ens comprem uns espaguetis bolonyesa dalt el tren per sopar, que per cert, els trobem deliciosos.

 

 KM. 1.405 BUTTERWORTH-PENANG. 19 de setembre de 2008

La raó d´anar a Butterworth és doble. Per una part, visitar l´illa de Penang, que es troba a escassos vint minuts  en transbordador, i per l´altra agafar el tren a Tailàndia que surt d´aquesta ciutat. No hi ha cap tren directe entre Kuala Lumpur i Bangkok sinó que s´ha de fer canvi o bé aquí, o bé a Hat Yai, una ciutat tailandesa 50km a l´interior del país veí, des d´on també hi arriben trens directes des de Kuala Lumpur i des d´on es pot connectar també directament amb Bangkok.

Malàisia és un país oficialment musulmà on dues terceres parts de la població són malais mentre que la resta es reparteix entre xinesos, indis i indígenes (orang asli). Som a mitjans mes de setembre i el ramadà ha començat. No  a tot el país es viu la festivitat amb igual intensitat. A l´estat de Kelantan, on hi governa un partit islamista, s´hi celebra especialment. La seva capital, Kota Bahru, que es ven com  ´la Ciutat de l´Islam´ (Bandar Raya Islam) s´hi poden encara veure en un cèntric supermercat de la ciutat caixes de pagament separades per sexes. També podem observar més noies de l ´habitual a altres estats portant xador i fins i toti rètols d´hamburgueseries famoses en àrab, tot i que la llengua malàia s´escriu en alfabet llatí. No sobta, doncs, que menjar o beure durant el ramadà a plena llum del dia, esdevingui per a no musulmans com nosaltres, el joc del gat i la rata. Ens hem d´amagar per poder beure o dinar al carrer. Per contra, l´estat malai de Penang  és l´únic dels tretze que és de majoria xinesa. I allí on els xinesos siguin majoria,  s´hi podrà menjar porc i beure cervesa, però el més important de tot, és que es podrà fer tot això a plena llum del dia  sense recórrer a tècniques de camuflatge per sobreviure al ramadà.

Els horaris oficials del comencament i acabament del dejuni diari del Ramadà es publiquen cada dia als diaris. L´inici s´anomena ´Imak´ i sovint s´inicia a primeres hores del matí. No es estrany trobar-se viatjant de nit, i que el bus pari a fer un apat abans de l’Imak, o que al tren reparteixin un abundos esmorzar quan encara es fosc.

Durant el dia no es veu pel carrer ningu menjant ni bevent, ni la minoria xinesa (que en general, i per sort per nosaltres, va a la seva) aquí  respecta públicament el dejuni. Molts restaurants malais  tanquen durant les hores del dia, mentre que els indis i xinesos sí que per sort obren i ens salven de la situació, a nosaltres, i a la majoria dels turistes que correm per aquestes terres.

Poques hores abans de la fi del dejuni (´berbuka´),  comença pels carrers de Kota Bharu un bullici de paradetes de menjar de carrer que tenen molt d’èxit. La gent hi compra tota mena de begudes i aliments cuinats per endur-se´ls a casa on trencaran el dejuni en família. Just entrada la ´berbuka´ és mala hora per anar a sopar o comprar. Els restaurants s’omplen literalment de gent amb gana i sed acumulades durant les més de tretze hores de dejuni i es fa difícil fins i tot incòmode triar aquest moment per sopar. Algunes botigues tanquen durant tres quarts d´hora per a poder recuperar-se d´un llarg dia de treball, abans no segueixi la jornada laboral. No es d’estranyar que sigui habitual l’ús de la pirotècnia després de la ´berbuka´. Poder per fi haver saciat la gana després de tantes hores de ´gaudi´ és per llençar coets.

La ciutat de Georgetown, a l´illa de Penang (de vegades la mateixa Georgetown és anomenada Penang) ens sorprèn agradablement, no només pels xinesos que ens ´alliberen´ per uns dies del ramadà que el país està celebrant, sinó per la seva vitalitat i gastronomia. Coneixem poc de la illa que els anglesos convertiren, per un breu periode de temps,  en la capital de l´estret de Malaca, tot i que d´aquest passat colonial podem gaudir de l´assentament colonial més antic del país, el ´Colonial District´, amb edificis imponents com  l´ajuntament. Però també podem passejar pel barri xinès o l´indi, cadascun dels quals ens ofereix una cuina excepcional només canviant de carrer. En poc espai, Georgetown ens ofereix el que segurament siguin les millors cuines del món (amb permís del nostre etnocentrisme mediterrani), la cuina xinesa, la india i la malàia. Apotèosics són els ´banana leaf´que es poden prendre al barri indi de Georgetown, plat que consisteix en una gran fulla verda de bananer on s´hi posen diverses salses i on es va afegint tant d´arròs com es sigui capàs d´empassar-se.

El tren no arriba a l´illa de Penang, sinó que s´ha d´anar fins a Butterworth, a l´estat continental veí de Seberang Perai, per arribar fins a aquesta interessant illa. Entre Butterworth i Georgetown, la seva capital, hi ha un servei ininterromput de vaixells que només són de pagament quan es dirigeixen cap a l´illa, de sortida són gratuïts. Comprem els bitllets per a Tailàndia abans d´anar cap a les illes Perhentian per així preveure que els busos no s´omplin a causa de la festa final del Ramadà.

Les illes Perhentian es troben a la costa est de la península malàia a fi de gaudir uns dies de tranquil.litat i platja. Són força conegudes entre els turistes i habitualment no n´hi ha cap de nosaltres que no acabi anant-hi. Es valoren principalment les seves aigües i fauna marina, però les comparacions són sempre odioses, diuen, i nosaltres, després de conèixer les illes de Sipadan a Borneo, o la de Bunaken al nord de Sulawesi (Indonèsia), no ens atrauen tant com les primeres.

No tenim cap problema amb els passaports a l´hora de sortir del país. Patíem en no tenir cap segell d´entrada a Malàisia quan a la sortida de Singapur no hi ens estampàven res de res al passaport. Sempre s´ha d´estar alerta i preveure possibles complicacions en qualsevol situació, estar atent a qualsevol fet que faci desviar el viatge cap a vessants inesperats. Tot i que estic ben segur que hi ha viatgers (o turistes, tant se val com ens definim) que precisament el que busquen són aquests fets inesperats com a motor principal del viatge, evitant la informació per anar sortejant les dificultats a mesura que un se les troba. Es viatja així de forma més autèntica (genuïna està de moda dir-ne´n ara), una paraula que em disguta. Què fa que una ciutat o un país sigui més autèntic que altres?  El baix desenvolupament? La pobresa? Perque no ens enganyem, solem dir que un país o viatge és més autèntic quan visitem indrets desenvolupats i/o allunyats dels circuits turístics tradicionals, o quan aquests ens ofereixen emocions ràpides com un heli-esquí a Nova Zelanda o de més ´místiques´ com ens ofereix un ashram a l´Índia, però que en definitiva, no són més que emocions que busquem quan viatgem.

Estar molts mesos viatjant et dóna una visió més complerta de tot aquest món, d´un món que de fet no deixa de ser un reflex més de la societat en la que vivim, amb les nostres preocupacions, aspiracions i pors del dia a dia que no abandonem quan estem de viatge. I el nostre egocentrisme social, el nostre colonialisme modern tampoc l´abandonem. Moltes vegades he sentit vergonya per com actuem els turistes o viatgers, tant se val, quan actuem sense respecte vers els llocs que visitem desconeixent les seves normes de comportament socials. Quantes parelles van agafades de la mà o es besen quan en els països budistes hi regna un conteniment a expressar les emocions públicament (encara que siguin discusions), o quants de nosaltres hem molestat en la recerca d´una foto, quants hem criticat quan s´ha de regatejar en un país, o que mengin gos, rates o escarbats, que tinguin la dona sotmesa com si al nostre país hagi assolit la igualtat, o que els homes no treballen i es passen el dia estirants al sol.

Viatjar provoca un efecte mirall sobre nosaltres, aprenem més sobre qui som nosaltres mateixos i la nostra societat quan ens comparem amb la resta de món, els seus costums, formes de fer, llengües i religions.
Deixem  enrera Malàisia, un país poc conegut però que està fent esforços per a  promocionar-se internacionalment. El seu principal icone són les torres Petronas de Kuala Lumpur, que tothom coneix tot i que no sàpigan situar correctament en el mapa. Borneo, amb els orangutans i el Kinabalu són l´altra gran al.licient del país (i que molts de nosaltres tampoc sabran situar exactament sobre un mapa). En aquesta mítica illa es pot viure la destrucció dels boscos tropicals en directe. Camions i transbordadors carregats de grans arbres omplen les carreteres i els rius a diari. De vegades dels boscos només es talen, per al negoci sovint il.legal de la fusta,  els seus arbres més valiosos, però sovint boscos sencers són arrassats completament per a plantar-hi palmeres d´oli. Hectàrees i hectàrees de boscos més antics que els amazònics desapareixen d´un dia per l´altre a benefici del negoci de l´oli de palmera, soposant la seva mort definitiva. El primer productor mundial d´oli provinent d´aquesta varietat africana de palmera no cal dir que és Malàisia.

Aquesta catàstrofe mediambiental no només afecta les espècies animals i vegetals, també cultures senceres com la Penan veuen perillar la seva forma de vida tradicional i les seves pròpies vides, amb amences i denúncies d´assassinats d´alguns dels seus membres o de conservacionistes que lluiten contra els enormes interessos de les empreses de tala legal i il.legal de fusta tropical.


1 comentari

Eastern & Oriental Express

 

De MALAYSIA

(estacio de KL Sentral, Kuala Lumpur)

Quan es parla de grans viatges en tren a ningu li va a la ment la RENFE. Potser fins i tot a mes d’un aquest nom, llegit en un blog de viatges, li sonara antagonic. I aixi es.

Pero parlar d’Orient Express si que es sinonim de viatges, luxe i glamour. El primer trajecte d’aquest mitic tren sortia de Paris direccio Vienna un 5 de juny de 1883. Mes tard el trajecte fent honor al seu nom, s’ampliaria fins a Istambul, la ciutat a cavall d’Europa i Asia.

Actualment encara existeixen dos “Orient Express” a Europa. L’Orient Express que nomes circula entre Strasburg i Vienna, i el Venice-Simplon Orient Express, una iniciativa privada de trens de luxe que uneix Londres amb Venecia.

La mateixa companyia del Simplon opera al sudest asiatic diferents linies de tren de luxe, la Eastern & Oriental Express. L’E&O Express te com a linea estrella la que circula entre Singapur i Bangkok (Tailandia). Des del seu punt de sortida a Singapur, fins a Bangkok, el tren recorre mes de 2000km en 43 hores de trajecte. En el seu recorregut travessa tot Malaisia de sud a nord, amb les parades estrella de Kuala Lumpur (la capital malaia) i Butterworth (Penang). L’E&O Express es l’unic tren que circula des de Singapur a Bangkok sense haver de fer canvis de tren.

De MALAYSIA

(El Rakyat Ekspres arrivant a Ipoh)

De SINGAPORE

(tren nocturn Singapore-KL)

La linea que transcorre per Singapur i la seva estacio de tren (Tanjong Pagar) pertanyen a Malaisia. Encara ara el control d’immigracio de Malaysia es fa a l’estacio de Singapur mentre que el control singapures es fa a la frontera entre els dos paisos (Causeway). Anar de Singapur a Malaisia en tren son nomes 30 min de trajecte.

Els trens malais (KTM) son comodes, puntuals, i no gaire rapids. La xarxa malaia consta de dues linies. La Nord-Sud, que recorre el pais per la costa oest, entre Tailandia i Singapur (per on circula L’E&O Express), i l’Est (anomenada tambe la Jungle Train), que travessa el pais des de Gemas fins a Kota Bharu, a l’extrem nordest del pais tot circulant per la part mes boscosa de Malaisia. Nomes hi ha un tren entre Malaisia i Tailandia, l’Internasional Ekspres, que surt de Butterworth (Penang) diariament a les 14:20h tot fent el recorregut fins la capital tailandesa en aproximadament 22 hores.

Com que ens agraden els viatges en tren intentarem de seguir aquesta mitica linea ferroviaria. I dic linea que no tren, que fer el trajecte entre Singapur i Bangkok en Presidential Suite dels luxosos vagons del l’E&O Express costa prop de 3970$ per persona i trajecte (com per perdre el tren!) Fent servir els trens expres locals, nosaltres esperem no arribar a gastar-ne’n mes de 50 euros!

30 de setembre de 2008


Deixa un comentari

La ciutat de l’Islam (Kota Bharu)

 

De MALAYSIA

“Bandar Raya Islam” es l’eslogan amb el que la mateixa ciutat de Kota Bharu es mostra al mon, un eslogan que significa en malai “la principal ciutat de l’Islam”, referint-se a Malaisia, es clar.

Som a l’estat de Kelantan, a 25km de Tailandia, i enlloc de Malaisia hem trobat cap estat on l’islam hi estigui tant present. Des del 1990 que l’estat es governat pel PAS (Partit Islamic de Malaisia) any des del qual que intenta aplicar la Xaria (llei islamica) sense gaire exit.

Pero si podem notar certs “tocs” deguts al PAS que no s’observen en altres parts del pais. Aqui les dones porten majoritariament el mocador posat, hi ha cues diferenciades per a homes i dones als supermercats (tot i que no se segueixen gaire), i no proveu d’anar a cap lloc oficial els divendres, que es el dia festiu.

De MALAYSIA
(els Suldans de Kelantan)

I evidentment el Ramada aqui se segueix escrupulosament. Els horaris oficials del comencament i acabament del dejuni diari del Ramada es publiquen cada dia als diaris. Aixi per avui, “l’Imak” o inici del dejuni, comenca a les 5:38h de la matinada. No es estrany trobar-se viatjant de nit, i que el bus pari a fer un apat abans de l’Imak, o que al tren reparteixin un abundos esmorzar quan encara es fosc.

El dejuni acaba amb la “berbuka” que avui cau a les 19:07h. Durant el dia no es veu pel carrer ningu menjant ni bevent, ni la minoria xinesa (que en general, i per sort per nosaltres, va a la seva) aqui sembla respectar publicament tambe el dejuni. Molts restaurants malais estan tancats, mentre que els indis i xinesos si que obren sent sempre la salvacio pels turistes que es mouen per la ciutat.

Poques hores abans de la “berbuka” comenca pels carrers de Kota Bharu un bullici de paradetes de menjar al carrer que tenen molt d’exit. La gent hi compra tota mena de menjar cuinat i begudes per endur-se-les a casa on trencaran el dejuni. Just arribada la “berbuka” es mala hora per anar a sopar o comprar. Els restaurants s’omplen literalment de gent amb gana i sed acumulades durant mes de tretze hores mentre que algunes botigues tanquen durant 45min. per a poder aixi recuperar la gana i la sed acumulades durant un llarg dia de treball.

No es d’estranyar que sigui habitual l’us de la pirotecnica despres de sopar. Poder per fi haver saciat la gana despres de tantes hores de dejuni, es per llencar coets.

Kota Bharu, 27 de setembre de 2008


Deixa un comentari

De bodes

Son molts els famosos que han anat a casar-se per aquestes latituds. Alejandro Sanz, David Bustamante, Ana Aznar, Mick Jagger, Eddi Murphy son alguns dels actors i cantants (i filles de presidents) que s’han anar a casar (legalment o simbolicament) per Bali.

Pero a Malaisia hi ha una destinacio de boda tambe coneguda, si mes no, dins el mon musulma, l’estat de Perlis, al nord de Malaisia.

Malaisia es una monarquia federal, dividida en diferents estats que regulen ampliament la seva propia legislacio. El Rei malai te una caracteristica curiosa i practicament unica al mon, es un carrec rotarori entre els nou diferents Suldans que governen hereditariament els diferents estats malais.

Els estats del nord de Malaisia son els mes conservadors pel que fa al tema religios.
Entre les lleis mes polemiques que aquest estat va aprovar, va ser la d’eliminar el requisit preceptiu del consentiment previ de la primera dona a fi de poder-se casar en segones nupcios. Estem parlant de la poligamia, es clar.

Un 0,6% dels casaments de Malaisia son poligamics. Per a que un home pugui casar-se amb una segona dona, cal el consentiment de la primera, no a Perlis, on aquest requisit es va eliminar. Tot i les pressions del govern federal de Kuala Lumpur, Perlis mante aquest variant normativa.

Aquest fet fa, per tant, que a l’estat de Perlis es concentrin molts dels casaments poligamics de Malaisia, aproximadament el 20% del total.

Kuala Besut, 22 de setembre de 2008


3 comentaris

La reina de ‘Sabah’ (Borneo)

Pels boscos de Sabah podem trobar dues especies de sangonera. La sangonera tigre “ataca” mes aviat la part superior del cos i els bracos, mentre que la sangonera bruna ho fa des de terra, “atacant” mes les cames. Un cop una sangonera se t’ha enganxat al cos, tens dues opcions per treure-la. La primera es arrencar-la amb forca i la segona deixar-la fins que es desprengui per ella mateixa quan s’hagi atipat de la teva sang.

Sabah ocupa la part nordoriental de l’illa de Borneo, i pertany a Malaisia des del 1963, quan s’hi va incorporar junt amb Sarawak i Singapur. Sabah te basicament dues fonts de riquesa natural, els boscos i el petroli.

Pero de boscos ben pocs en queden, la majoria han estat, o estant sent tal.lats (moltes vegades il.legalment) de forma extensiva per vendre la fusta primer i despres per plantar en el seu lloc palmeres per a fer-ne’n oli, amb plantacions que s’estenen quilometres i quilometres, i destruint boscos de 100 milions d’anys, mes antics fins i tot que els de l’Amazones. No cal dir que Sabah es el primer productor d’oli de palma del mon i que la palma d’oli es l’autentica reina.

Amb la destruccio del medi ambient es facil imaginar perque estan en perill d’extincio molta de la diversa fauna que te Borneo. Entre les mes amenacades estan els orangutans, els rinocerons de sumatra, l’elefant asiatic, les tortugues gegants i els tigres. No es tant evident, pero, que la destruccio de la jungla acaba tambe amb la forma de vida de cultures que han viscut en els seus boscos i pels quals, la seva desaparacio soposa tambe la fi de la seva cultura. Es el cas dels Penan, on s’ha arribat al punt de denunciar assassinats de conservacionistes per part de les empreses de tala il.legal (i potser no tant il.legal)d’arbres.

Com en el seu ric vei Brunei, a Sabah hi ha petroli a les seves costes. Un petroli gestionat des de les luxoses torres Petronas de Kuala Lumpur, on Petronas (Petrolium Nasional) te la seva seu central. Poca riquesa es queda a Sabah de tota la que genera, amb una balanca fiscal molt desfavorable respecte al Govern Federal de Kuala Lumpur ha fet que des de 1970 quan era un dels estat mes rics de Malaysia, Sabah sigui ara el mes pobre, amb prop del 20% de la poblacio per sota del nivell de pobresa.

Semporna, 12 de juny de 2008


1 comentari

Daquiaqui: 1 any viatjant!

Ja ha passat un any des d’aquell 10 de juny de 2007 quan sortiem de Barcelona en direccio a Iran amb la intencio, de si podiem, estar-nos un any viatjant.

Abans de sortir la idea espantava, pero ara que ja han passat 366 dies, tot es veu molt senzill. I les ganes de continuar d’un lloc a un altre, anant d’aqui a aqui… segueixen!

Salutacions a tots els que ens aneu seguint des d’aqui!

Sukau, 10 de juny de 2008


2 comentaris

Kinabalu (4.095m) Borneo (Saba, Malàisia)

malaysia_map

Mapa situació del Kinabalu. Illa de Borneo, Malàisia

INTRODUCCIÓ

No hi ha cap pic de més de tres mil metres a Borneo, però sí un de més de 4.000, el Kinabalu.

Amb els seus 4095m d’altura, el Gunung Kinabalu s’aixeca 1.500 metres per sobre de la segona muntanya mes alta de l’illa, el Gunung Trus Madi.

Tot i la seva alçada i d’estar envoltat per jungla i espesos boscos que formen el Parc Nacional del Kinabalu (800 km2), la pujada al cim per la ruta normal és tècnicament molt senzilla. El camí està ben marcat i és evident, amb zones de descans cobertes i amb lavabos aproximadament a cada quilòmetre d’ascensió. Als 3.275m se situa una zona de refugis de Laban Rata,  que són la parada normal on es fa nit el primer dia. Al següent, de matinada, se surt cap al cim.

 PERMISOS

Teniu dues opcions:

  1. Pagar religiosament un pack amb tot inclòs en qualsevol agència. Ho inclou tot, transport, guies, allotjmaent… però és molt car.
  2. Tramitar un mateix l’allotjament a ‘Sutera Sanctuary Lodges‘ a l’oficina que té a Kota Kinabalu:
    Sutera Harbour Resorts
    Level 1, The Pacific Sutera Hotel
    88100 Kota Kinabalu
    Sabah, Malaysia.

 

Si es fa per lliure es poden estalviar uns euros, però cal preveure l’ascensió amb antelació, potser de mesos. Si es vol intentar fer el cim del Kinabalu, també cal pagar l’entrada al parc nacional (3€), un permís d’ascensió (20€) i una assegurança obligatòria (1€) a les oficines del parc.

Quan hi vam anar nosaltres (2008) vam agafar només allotjament a Laban Rata (el lodge tenia cuina).  Vam anar fins a l’entrada del parc en bus públic i un cop allà vam contractar el guia per nosaltres 2, i vam pagar l’entrada.

mount_kinabalu_trail_mapRUTA

Des de Timpohon Gate (1.866m) al cim (4.095m) son 8,72km de distància i 2.300m de desnivell de pujada, que es poden pujar en 2h11min si ets de la Selecció Catalana de Curses de Muntanya i participes a la cursa del Kinabalu Climbathon. El Kinabalu és la seu d’una de les curses del campionat del món de Curses de Muntanya, i en els anys 2007, 2009, 2011 i 2012 el seu guanyador va ser en Kílian Jornet, de la Selecció Catalana.

El normal en aquestes latituds es que les muntanyes només estiguin lliures de núvols durant les primeres hores del mati. Cap a les 8-10h, aquests solen tapar tota la muntanya. Estranyament, la tarda de la nostra ascensió va ser clara, sense cap nuvolositat que ens privés de veure aquesta magnífica muntanya.

La ruta que es fa és:

  • DIA1: Timpohon Gate-Laban Rata (3.314m) 6km +1.500m. 4-5h Fins a l’àera de lodges de Laban Rata . Es fan per un camí esglaonat (ho notareu a la baixada) esquitxat de petites àrees de descans cobertes on es pot trobar aigua i lavabos.
  • DIA2: Laban Rata-Low´s Peak (4.095m) 2h. Se surt de matinada (frontals) seguint una línia de cordes fixes sense dificultat.  A l’alçada de Sayat- Sayat Hut hi un post de control de permisos.  La idea és arribar al cim amb les primeres llums del dia, abans que les nuvolades tornin a tapar la muntanya.

El més dur de tot és la baixada,  2.300m de desnivell que es fan en un sol dia per un camí ple d’esglaons que farà patir de valent els nostres genolls.  Es pot acabar amb unes ‘punxades’ de campionat sinó s’està ben preparat físicament!

Durant el descens es pot produir algun embús en algun punt de la ruta. La ruta no té cap dificultat i les cordes es fan servir més d’orientació que d’ajut a l’ascens. Útils si plou.

BARRERES

Si per perícia personal s’han pogut sortejar tots els requeriments, i t’has plantat a la muntanya sense pagar permís i guia, diferents barreres t’impediran continuar la teva ascensió. I la primera barrera es just al començament. Es té la sensació d’entrar a Juràssic Parc quan es veu la porta de Timpohon davant que t’impedeix entrar al parc i que només s’obre quan han comprovat que efectivament, has pagat i portes el teu guia corresponent.

En dies clars com el que hem pogut gaudir poden tenir la temptació de fer una “escapada” vespertines cap al cim.  Una altra porta metàl·lica, però, evita el pas des del refugi de Laban Rata (3275m), i només s’obre quan vas acompanyat del guia.

I encara més, un ‘check point’ al Saya-Saya Hut (3.668m) acabarà per desanimar a tots aquells valents que hagin aconseguit arribar fins a aquell punt lliurement.

VEURE GALERIA  DE FOTOS


1 comentari

Borneo (Malàisia)

Poques illes al mon son compartides per diferents estats. Ara em ve al cap els casos de les illes d’Irlanda i de Xipre (cap de les dues, per cert, exemples de convivencia illenca) a Europa, la illa de la Espanola a Centreamerica (repartida entre Haiti i la Rep. Dominicana) o l’illa de Papua, que es repartida entre Indonesia i Papua Nova Guinea.

A Borneo pero, hi trobem tres estats: Malaisia (Sarawak i Sabah), Indonesia (Kalimantan) i Brunei. Tot i que ara els tres estats conviuen pacificament, no sempre ha estat aixi.

Entre 1962 i 1966 hi ha haver una guerra entre Malaisia i Indonesia pel control de la part nord de l’illa. Les llavors colonies de Sabah i Sarawak van entrar a formar part de Malaysia, el que pel govern indonesi de Sukarno, era una amenaca imperialista britanica a tocar de casa.

Per altra banda, Sabah es reclamat per les Filipines d’acord amb un contracte d’arrendament ‘de per vida’, fet el 1878 entre el Sulda de Sulu i el consul de l’imperi Austro-hungar a Hong Kong (finalment Sabah va anar a parar a l’imperi Britanic), en agraiment pel seu ajut per fer fora els espanyols de l’arxipelag de les Sulu. Encara ara el conflicte continua, tot i que la legislacio internacional marca un limit de 99 anys per a cessions de territoris (Hong Kong i Macau es van tornar d’acord aquesta legislacio).

Sarawac va passar a formar part de l’imperi britanic d’una manera singular. Els anglesos van renunciar a aconseguir possessions a l’illa a fi de concentrar-se mes en la Malaysia peninsular (Malaca, Singapore, Penang…) Borneo va quedar lliure per a personatges com Charles Brooke. Despres d’heretar una fortuna, va comprar un vaixell i es va dirigir cap a Borneo. Hi va arribar en una epoca de revoltes contra el que llavors era territori pertanyent a Brunei. En compensacio per l’ajuda rebuda, el Sulda de Brunei el va fer Raja de Sarawak, iniciant una dinastia coneguda com ‘White Rajah” i que duraria fins la fi de la Segona Guerra Mundial, quan Sarawak va ser “donada” als britanics.

Nosaltres vam arribar a Borneo d’una forma menys ‘romantica’. Un vol d’AirAsia ens portava de Johor Bahru a Kuching, la capital de l’estat malai de Kuching. Tot i pertanyer a Malaisia, hi ha controls d’aduanes per entrar a Sarawak. La ciutat no te l’exotisme que un podria esperar de Borneo, pero si encant. Kuching (gat en malai) s’exten a banda i banda del riu Sarawak. A pocs quilometres al seu voltant, hi ha pero, parcs nacionals o centres de recuperacio de fauna (com el d’orangutans de Semenggoh) que si et fan ja adonar-te que realment ets a l’illa de Borneo.

Trenta minuts en cotxe des del centre de Kuching et porten al Semenggoh Wildlife Centre. Es tracta d’un centre de rehabilitacio i estudi de l’oranguta de Borneo. Els orangutans viuen en llibertat als boscos al voltant del centre. Durant dues hores al dia, de 9-10h pel mati, i de 15-16 per la tarda, s’acosten a la resreva a fi de rebrer menjar dels conservadors. Son animals que per diferents raons (caca, malalties, naixement) han anat a parar a aquest centre, i que estan alli en fase d’aprenentatge per a una reintroduccio plena a la vida en llibertat. A l’hora convinguda (i amb l’ajut d’una crida d’un criador), els orangutants van apareixent, gronxant-se d’una branca a una altra fins arribar a unes plataformes on els hi espera suculent menjar, com ara cocos i papaia.

Ara ens trobem a Sibu, a cinc hores en ferry (224km) de Kuching, remontant el riu Rejang, el riu mes llarg de Sarawac. Fins uns quilometres mes amunt de Sibu, encara es pot arribar per carretera, pero mes enlla l’unic transport disponible son els ferrys i longboats. Durant el recorregut per aquesta part del riu, hi ha una postal que sobresurt sobre la resta: les piles d’arbres robats a la selva que multitud d’empreses talen i utilitzen el riu per a transportar-les. Sarawak es el major exportador mundial de fusta tropical, triplicant el que seria una tala sostenible.

Sibu, 22 de maig de 2008


Deixa un comentari

Em parles en ‘kristang’? (Malaca)


La historia de Malaca esta intimament lligada als contactes comercials entre orient i occident, venent uns i comprant els altres, una materia que va provocar guerres i conquestes en aquesta part del mon, les especies.

La ciutat es troba estrategicament situada a mig cami entre la ruta comercial de Xina i la de la India, al passadis de mar conegut com Estret de Malaca i que connecta el Mar del Sud de la Xina amb l’ocea Indic. Els mateixos monzons que portaven els vaixells xinesos a Malaca amb mercaderies, servien per portar-les despres cap al sud de la India.

Els indis despres venien les especies als arabs i aquests als venecians, que eren qui les introduien a Europa. I aixi va ser fins que una ment prodigiosa (i portuguesa) va pensar que per que no anar a buscar directament la font d’origen de les especies (de fet la font original era a les Moluques, un arxipelag a tocar de Papua, actualment pertanyent a Indonesia des d’on els xinesos les aconseguien i on es desplacarien despres les batalles entre holandesos, portuguesos i espanyols).

L’any 1511 una flota portuguesa prenia Malaca i acabava amb l’imperi malai de Parameswara. Els portuguesos van intrudir el cristianisme (Francesc Xavier va ser enterrat 9 mesos a Malaca), van construir esglesies i s’hi van instal.lar. I encara ara, despres de gairebe 500 anys, encara hi son. Es troben al barri portugues de Malaca de ‘Kampung Portuguis’. Han conservat la religio, tradicions com la ‘Fiesta de San Joan’, i la llengua. Parlen un portugues arcaic i adaptat a la gramatica malaia que s’anomena ‘kristang’, pero que tot i la llunyania a la que ens trobem, ens ha permes entendre’ns be.

Els portuguesos pero, no son els unics que es van instal.lar a Malaca. Els comerciants xinesos tambe ho van fer, aixi com els indis. De la barreja entre xinesos i dones malaies ha sortit la cultura peranakan (tambe dita baba-nyonya) i de la dels indis amb dones malaies, la chitty.

Malaca, 13 de maig de 2008


Deixa un comentari

El malai és ‘sensillu’

El president Montilla va tenir mala sort a l’hora d’anar a parar a Catalunya. I no ho dic pels problemes que ara pugui tenir en l’exercici del seu carrec, no, sino pels problemes que te amb la llengua. Amb la llengua catalana, es clar.

I es que si el president Montilla hagues anat a parar a Malaysia (i hagues arribat a ser president malai) potser ho hauria tingut mes facil a l’hora d’aprendre l’idioma de destinacio.

Us imagineu una llengua sense conjugacions verbals, sense generes ni plurals, sense verb SER, sense articles, una pronunciacio facil, i evidentment, sense pronoms febles?

Aquesta llengua existeix, i s’anomena malai, o bahasa malaysia com es coneix oficialment. Forma part de la branca de llengues austronesies que abarca bona part del sudesasiatic, polinesia i Madagascar. Juntament amb el bahasa indonesia (variant del malai) es una llengua que la parlen milions d’habitants a paisos com Filipines, Thailandia o Timor. Es oficial tambe, a part de Malaysia a Indonesia, a Brunei i Singapur. La diferencia basica entre les variants malaies i indonesies es la influencia de l’angles sobre el malai i de l’holandes sobre l’indonesi.

El malai es creu que va neixer a l’arxipelag de Riau, unes illes situades al nordest de Sumatra(Indonesia). El bahasa Riau es la variant estandard d’aquesta llengua.

De totes formes, les rotulacions urbanes i anuncis estan en angles i bona part de la poblacio tambe el parla (el govern de fet, el promou), fet que facilita molt la comunicacio al pais pels estrangers. L’angles de Malaysia conte tantes variants propies que se’l coneix com a manglish, mentre que el parlat a Singapore, singlish!

Kuala Lumpur, 10 de maig de 2008